Una bona dosi d’energia –que nosaltres anomenem illusió– és el combustible que va permetre posar en marxa, l’any 1938, el que avui el món coneix com a ONCE. No és xovinisme. En els vuitanta anys d’existència, que l’Organització va celebrar el 2018, ha construït un sistema de prestació social per a persones amb ceguesa o discapacitat visual severa sense equivalència enlloc.

Un organisme governamental, constituït per diversos ministeris i l’ONCE, vetlla pel compliment dels seus fins socials i la progressiva adequació a les transformacions socials, polítiques i econòmiques.

Aquesta mateixa font d’energia –la illusió– va permetre que el 1988 veiés la llum un gran projecte: la Fundació ONCE per a la Cooperació i Inclusió Social de les Persones amb Discapacitat, que el 2018 també estava d’aniversari: feia trenta anys. En aquest lapse, la Fundació ONCE ha generat més de vuitanta mil llocs de treball per a persones amb discapacitat. Avui, el conjunt institucional, unit en el seu fi primordial, la inclusió social i laboral de les persones amb discapacitat, és conegut com l’ONCE i la seva Fundació.

Altres iniciatives solidàries

Al llarg dels anys, la institució ha articulat altres iniciatives de solidaritat. La Fundació ONCE per a l’Atenció a les Persones Cegues d’Amèrica Llatina (FOAL), nascuda el 1998, n’és una bona mostra. Actualment, desenvolupa projectes de formació i ocupació a dinou països de la regió americana i altres zones deprimides. També es va constituir, l’any 2007, la Fundació ONCE per a l’Atenció de Persones amb Sordceguesa (FOAPS).

Mentrestant, al si de la Unió Europea, l’ONCE i la seva Fundació estrenyen llaços per tal que la discapacitat vagi guanyant espai al terreny de les polítiques comunitàries. Juntament amb altres organitzacions del món de la discapacitat, anota fites d’una gran importància, com la Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (protocol aprovat el 13 de desembre de 2006 a la seu de Nacions Unides de Nova York), i un bon posicionament de les seves tesis en debats com la normativa europea sobre accessibilitat o l’ocupació de les persones amb discapacitat. Comissaris europeus han visitat Espanya els darrers anys amb l’ONCE i la seva Fundació en l’agenda de treball. Crida l’atenció a l’Europa comunitària el model d’inclusió social construït al nostre país de la mà de l’ONCE i la seva Fundació.

Amb el tercer sector

A més, l’enorme transformació de les estructures socials, tant a Europa com a Espanya, ha conduït l’ONCE a figurar amb decisió en un model social i econòmic acabat de néixer però pròsper, l’anomenat tercer sector, per a molts ja indispensable. Una plataforma representativa de més de nou milions de persones en risc d’exclusió, que aglutina associacions civils, moviments de les persones amb discapacitat, fundacions i altres agrupacions que lluiten per protegir els drets socials i reclamen polítiques públiques inclusives.

Evolució contínua, models canviants, en definitiva, recerca d’una major igualtat social, d’estàndards no discriminatoris. En aquest context se situa l’ONCE del segle XXI, amb la mateixa puixança i illusió que en aquella primera meitat del segle passat, quan va néixer.

Fem història

L’ONCE és el resultat de la voluntat fèrria dels cecs espanyols que, en un període d’especial dificultat per al nostre país, van decidir no quedar-se al marge, contribuir a la societat del moment i procurar-se un mitjà de vida digne. Les primeres rifes que celebraven diferents associacions sorgides a la dècada dels anys trenta del segle passat, fonamentalment a Andalusia, Catalunya i Llevant, són l’antecedent de l’actual cupó. La seva unificació i afany comú fonamenten els inicis d’aquesta institució.

Tenim molt per reconèixer a aquells “primers pares” que van veure néixer, el 13 de desembre de 1938, una Organització amb cabuda per a tots els cecs espanyols. Un decret governamental donava fe d’aquest naixement i atorgava a l’Organització Nacional de Cecs l’explotació, per mantenir-se dignament, de l’anomenat cupó «procecs», el primer sorteig del qual es va celebrar el 8 de maig de 1939.

En aquell moment, els cupons només tenien tres xifres, els sortejos eren provincials i la gestió de la institució era en gran part en mans de l’Administració de l’Estat, que anomenava el màxim responsable, conegut com a jefe nacional. Caldrà esperar més de quaranta anys per tal que els cecs espanyols agafin les regnes de l’esdevenir de l’ONCE.

Feina per a tothom

Aquesta aspiració inicial i irrenunciable, una feina digna mitjançant la venda del cupó per a tots els cecs espanyols, es va complir folgadament, però calia explotar altres possibilitats professionals. Així, a la dècada dels anys seixanta s’inicia l’abordatge al mercat laboral de la mà de centres pioners: l’Escola de Telefonia, el Centre de Formació Professional o l’Escola Universitària de Fisioteràpia són fites autèntiques, que inicien un trajecte cap a la igualtat i la integració social i laboral que ja no s’aturarà.

D’acord amb aquests plans, es creen centres educatius, per a una bona formació des de la base; neixen iniciatives culturals, biblioteques, en suport braille i sonor, i es posen en marxa serveis fonamentals com el de rehabilitació.

En parallel, el nostre país vivia l’anomenat «miracle espanyol», ja que el turisme, l’emigració i les inversions estrangeres van impulsar un canvi cap a la modernitat. Són els feliços seixanta.